Fa anys que sentim a parlar del terme «smart city», i tot i que sabem en quins casos i tècniques s'aplica, pot ser que tinguem dubtes de què implica realment i si es fa servir de manera legítima. Per tal que una ciutat sigui smart no n'hi ha prou en implantar accions digitals per planificar activitats urbanes, establir espais comuns o proposar solucions de transport, no n'hi ha prou en utilitzar tecnologies de la informació i de la comunicació. Una ciutat smart ha d'anar més enllà i entendre les noves tecnologies com una nova manera de governar la ciutat. Aquest article de la doctora Emine Mine Thompson analitza les múltiples definicions d'«smart city» i les característiques d'aquelles ciutats que s'hi consideren.

Tot i que el terme va sorgir per primer cop als anys 90, el seu us és encara bastant nou, i ha anat evolucionant alhora que ho ha fet la tecnologia i la investigació pertanyent. Per aquest motiu, encara ara no hi ha una única definició acceptada del que és una «smart city». De totes les definicions que s'han trobat, l'autora escull la de la British Standards Institution, segons la qual:

«una ciutat smart denota la integració efectiva de sistemes físics, digitals i humans en el context urbà amb l'objectiu de proporcionar un futur inclusiu, sostenible i pròsper als seus ciutadans.»

És a dir, no n'hi ha prou en què una ciutat utilitzi noves tecnologies, sinó que les ha de fusionar: una ciutat en la qual les tecnologies de la informació i la comunicació es combinin amb les infraestructures tradicionals, que alhora es coordinen i integren gràcies a les tecnologies digitals.

L'article identifica els tres actors principals en el desenvolupament d'una ciutat smart: les universitats, la indústria, i el govern local. Una ciutat en la qual aquests tres àmbits poden col·laborar, tot i tenir diferents objectius, girarà entorn del coneixement i la societat de la informació. Encara més, estudis consideren que les ciutats smart pioneres són aquelles en les quals aquests tres sectors s'han posat d'acord en treballar per un objectiu comú, a través d'iniciatives com la creació d'infraestructures digitals, la gestió de dades, o el desenvolupament d'edificis i transport intel·ligent. Altres ciutats han arribat més enllà i defensen un model quàdruple, en el qual els quatre sectors es combinen: govern, indústria, acadèmia i la societat civil, com és el cas del projecte Urban Living Partnership que s'està duent a terme a Newcastle i Gateshead, Regne Unit.

En una enquesta realitzada l'agost de 2016 es va trobar que hi havia 1.119 ciutats smart arreu del món, i que 1.707 més havien sol·licitat ser reconegudes com a tal. És evident que aquestes ciutats tindran diferents característiques i nivells de tecnologia, de la mateixa manera que cadascuna tindrà els seus reptes i problemes a solucionar. Per això l'autora fila més prim i analitza què és el que es considera essencial en algunes d'aquestes ciutats smart. Per exemple, un oficial del consell local de Riga, Letònia, emfatitza l'accés als e-serveis, la investigació col·laborativa i el fet d'involucrar els habitants en les estratègies ciutadanes, mentre que un membre del consell de Mannheim, Alemanya, destaca la importància de l'accés Wi-fi gratuit, les plataformes d'open data, i el fàcil accés a l'aprenentatge i la formació professional.

En definitiva, una ciutat smart pot sobreposar-se a reptes complexes i multidimensionals a través de la col·laboració de tots els seus membres i agents. És per aquest motiu que l'article conclou que el que determina que una ciutat sigui smart no hauria de dependre tant de la tecnologia (si és d'última generació o no), sinó en com aquesta permet millorar la vida dels seus ciutadans i crear els millors habitatges amb els recursos disponibles.

 

Font: Thomson EM. What makes a city 'smart'? International Journal of Architectural Computing. 2016;14(4):358-371. DOI: 10.1177/1478077116670744